An action is a thought made manifest

Text 1 de Kant

2010-05-01T21:00:00.000+02:00

1. Idees principals

En aquest text, Kant exposa la seva teoria sobre el coneixement defensant que aquest parteix de l’experiència, ja que aquesta és el mecanisme a través del qual es desperta l’enteniment. Tot i així, no tot procedeix de l’experiència. Declara que hi ha una sèrie d’elements anomenats “a priori” que es descobreixen mitjançant l’enteniment i el coneixement previ.

2. Títol

Què són els elements “a priori”?

3. Comentari

En aquest fragment extret de la Introducció de la Crítica de la raó pura, Kant defensa la seva teoria del coneixement, el qual sense cap mena de dubte parteix de l’experiència. Serà a través dels elements sensibles que ens envolten i l’exercici dels nostres sentits la manera d’expandir el nostre coneixement. Tot i així, això no implica que tots els cossos i elements del nostre entorn procedeixin de l’experiència ja que afirma que potser aquestes sensacions que rebem no són més que meres impressions. D’aquesta forma, no podrem distingir quins són els elements veritablement reals fins que no haguem exercit suficientment el nostre enteniment.

Més enllà, Kant afirma l’existència d’uns elements a priori, és a dir, que existeixen independentment de l’experiència i per arribar a ells es necessari un estudi llarg i detallat, ja que no s’hi pot arribar fàcilment.

És aquesta la diferència principal que s’estableix entre ambdós conceptes, doncs un parteix d’un fons completament empíric i l’altre necessita l’exercici de l’enteniment per a ser comprès.

4. Comparació

Aquesta teoria de Kant sobre el coneixement es pot relacionar directament amb la que defensava Hume el qual, també empirista, defensava que tots els continguts de la ment derivaven de l’experiència. Tot i així, sotmetia tot coneixement al criteri de validesa analitzant els diferents aspectes que posseïa cada element, i determinant finalment que els únics coneixements que existien a priori eren els relacionats amb les matemàtiques i la lògica. Un altre filòsof empirista amb el qual podem comparar aquesta teoria es John Locke, qui defensava la inexistència de les idees innates i afirmava que les nostres idees eren un reflex de la realitat del món, les quals rebíem mitjançant l’experiència. Aquesta podia bé ser externa (de sensació) o interna (de reflexió) i produïa alhora idees simples. Aquestes en unir-se formarien les idees complexes entre les quals trobem la de substància (individuals), de mode (que no existeixen en si mateixes si no en una substància) i de relacions (descriuen associacions d’idees).

Mitjançant els sentiments trobarem la veritat

2010-05-01T20:54:00.002+02:00

1.Idees principals
En aquest text Hume ens exposa la seva idea sobre la incapacitat de trobar la finalitat de les accions humanes mitjançant la raó, sinó que aquesta serà descoberta a través de l’experiència. Segons ell no pot haver-hi una infinitat de causes i efectes relacionades, sinó que hi haurà alguna causa que sigui desitjada per si mateixa.

2.Títol
Assoliment de la veritat mitjançant l’experiència

3.Comentari

En aquest fragment de la Investigació sobre els principis de la moral, de David Hume, filòsof escocès del s. XVIII s’hi presenta la base de la seva filosofia abstracta, on defensava la necessitat de l’experiència i l’observació per poder assolir la veritat. Segons ell no arribaríem a la veritat mitjançant l’ús del nostre enteniment, de la raó, sinó que serien l’experiència i els sentiments dels éssers humans els mitjans que ens portarien a descobrir la causa primera de les nostres accions. Aquesta teoria ens la presenta mitjançant un diàleg explicat que s’hauria de proposar a un home, al qual se li haurien de fer una sèrie de preguntes sobre la causa dels seus actes. Així arribaria a un punt on no sabria què contestar, o a una causa absurda per raonar. És així com demostra que la raó no pot arribar tant lluny com podria arribar l’experiència ja que aquest home podria demostrar la causa dels seus actes mitjançant l’exercici d’aquests. D’aquesta manera també critica la metafísica i el mal ús que n’han fet filòsofs anteriors, imposant veritats absolutes i omplint el coneixement de supersticions i prejudicis. Ell proposa, per tant una mena de renovació filosòfica sense arribar però a l’escepticisme. Tot i així més endavant i caurà quan substituirà el saber per donar lloc a la creença, que no arribarà a ser una certesa sinó només probabilitat, però tot i així donarà sentit a les nostres vides.

4. Comparació

El mètode que ens proposa Hume en aquest diàleg de preguntes per demostrar a l’altre interlocutor la incapacitat de la raó per assolir la veritat ens recorda vagament al mètode socràtic sobre el dubte. Aquesta teoria del coneixement de Hume està estretament lligada a la de Kant, qui defensava que no es podia resoldre la metafísica ja que la raó humana sempre s’enfrontaria a una sèrie de preguntes de les quals no en trobaria resposta. Així tots els elements del coneixement començaran amb l’experiència, que donarà lloc a les impressions i aquestes rebran una determinada forma.

La realitat es basa en la probabilitat

2010-04-29T21:24:00.000+02:00

1. Idees principals

La idea principal que ens proporciona l'autor amb aquest text és que tot es basa en la probabilitat, que tots els nostres coneixement són probables mitjançant la unió d'idees que formem a través de la nostra imaginació.

2. Títol

La veritat és probable

3. Comentari

En aquest fragment del text de Hume, l'autor exposa la seva teoria mitjançant un exemple, la forma més ràpida de fer entendre a la gent la seva filosofia. L'exemple que ens exposa és el d'Adam, amb el qual ens vol donar a entendre que saber sobre el nostre futur és impossible tot i que partim d'experiencies passades. Mitjançant la imaginació i per tendencia natural aquesta fa una série de combinacions basades en els costums o hàbits. D'altres exemples que també exposen aquest punt de vista és el fet de si el sol sortirà demà. Jo puc creure que el Sol seguirà sortint dia rere dia, ja que tota la meva vida l'he vist sortir, fins el dia que no ho faci. D'aquesta manera no sé amb exactitud si demà seguirà sortint o no ja que aquesta creença no és més que un costum.
4. Comparació
Aquesta teoria la podríem comparar amb les teories del moviment d'Heràclit, qui defensava que tot flueix i res no es manté, mitjançant l'exemple de la seva Arkhé, el foc. D'altres autors que també mantenen aquest tipus de teories la trobaríem en Aristòtil, amb la seva teoria del canvi que partia del no-ésser relatiu o de l'estat en potència a l'ésser o estat en acte.

Teoria de la causalitat

2010-04-29T21:17:00.001+02:00

1. Idees principals

Aquest text de Hume tracta sobre el principi de causalitat en la que a tota causa li segueix un efecte. El filòsof critica aquest punt de vista, doncs segons ell aquest mètode inductiu no ha de ser sempre cert. És per això que defensa que tot i que hi hagi causes que sempre produeixen un mateix efecte no els hem de relacionar entre si només per això.

2. Títol

Crítica al principi de causalitat

3. Comentari

Amb aquest text, Hume ens proposa la seva teoria de la causalitat, també anomenada causa-efecte mitjançant l’exemple de les boles de billar, on una al xocar amb l’altra produirà un cert moviment. Segons Hume tot futur es provable i res no es 100% cert ja que només podem relacionar els diferents aspectes mitjançant la semblança, la contigüitat en l’espai temps o la relació de causa i efecte. L’autor al•lega que la imaginació tendeix a relacionar tots els efectes creant una unió d’idees que a la vegada serà capaç de separar mitjançant els mètodes anteriorment esmentats. És per això que en la nostra ment podem passar fàcilment d’un pensament a un altre i unir de forma errònia a causa de la nostra imaginació.

PROJECTE 6

2010-04-23T22:20:00.000+02:00

PROJECTE 5

2010-04-16T00:12:00.001+02:00

Heràclit

View more presentations from beatsandrhythm.

PROJECTE 5

2010-04-16T00:12:00.000+02:00

PROJECTE 4.- Resum sobre la filosofia d’ Heràclit d’Efes

2010-04-01T21:08:00.002+02:00

Heràclit d’Efes començà les seves teories a partir de la seva interpretació de la naturalesa, tal i com van fer la resta de filòsofs de l’època com els de Milet.
Partia de l’afirmació que el canvi era la base de tota la realitat, que el inici del cosmos derivà d’aquest canvi i no de cap déu o home.
Aquest canvi es duria a terme mitjançant la oposició d’elements contraris, que és interpretada per Heràclit com a una tensió o guerra entre aquests. Gràcies a la lluita que duen a terme aquests elements es genera la realitat, és a dir a partir de la seva concordança i discordança. Tot i així aquests moviments no serien en va ni tampoc a la babalà sinó que estarien sotmesos a una llei universal que ell anomenà “Logos”. Aquesta seria considerada com la justícia o l raó que regula tot el moviment de la realitat conduint els contraris cap a la harmonia, unificant així els elements oposats.

El cosmos al seu torn és considerat com un foc etern, una “arkhé” que s’identifica amb totes les característiques exposades anteriorment, que crea la matèria, que la unifica, i personifica d’una forma clara la seva regla del moviment, garantint així la unitat dels oposats tant com la seva oposició i la seva relació amb el Logos.

Impressions i idees

2010-04-01T20:43:00.002+02:00

1. Idees principals
Hume ens proposa les definicions sobre les impressions I les idees. Ens explica què correspon a cada terme i quines són les diferències entre elles.

2. Distincions entre impressions i idees

3. Comentari

En aquest fragment de la investigació sobre l’enteniment humà II, Hume ens explica què representen les impressions i les idees, anomenant les seves característiques i plantejant les seves diferències. Segons ell la ment està formada per dos tipus de percepcions, les impressions que entren amb més força i intensitat i venen donades de l’experiència present és a dir, de les sensacions, les passions, els sentiments,… i per una altra banda trobem les idees que són còpies febles de les impressions. Entre elles les diferencies principals que hi trobem són la intensitat i la vivesa ja que les idees anirien relacionades amb la qualitat de pensar mentre que les impressions amb la de sentir. Tot i això, la semblança entre elles és molt gran i és que a més ambdues comparteixen la funció de ser les causes de les coses que sentim i pensem.

4. Comparació
Aquest punt de vista sobre la teoria del coneixement de Hume la podem comparar amb Plató, qui defensava precisament el contrari on les coses eren les còpies imperfectes de les idees. Contràriament, Hume defensava que les impressions eren les causes de les idees, que eren el seu reflex.

Demostració de l'existència de Déu i dels cossos

2010-04-01T20:27:00.005+02:00

1.- Aquest text critica d'una banda la dificultat que tenen alguns filòsofs en concebre a Déu o bé en un altre món o com a quelcom inintel·ligible que no es pot conèixer a través dels sentits i per una altra banda aquells que afirmen la seva existència pel fet de que el poden pensar.

2.-

a) inintel·ligible: fa referència a quelcom que no pot ser conegut ja que es troba fora del nostre abast.

b) imaginació: mecanisme a través del qual s’intenten concebre les idees tot i que no en tinguem seguretat sobre la seva existència.

3.- En aquest fragment adaptat pertanyent al Discurs del mètode IV, Descartes ens proposa una crítica en contra de les excuses que posen alguns filòsofs en les seves teories per corroborar-les. Segons ell amb la frase de que els sentits <> intenta explicar que a través de la intel·ligència i de saber-la aplicar podrem arribar a conèixer la veritat i, per tant, a Déu. Aquest enteniment l’haurem d’exercir mitjançant les quatre regles que formen el seu mètode cartesià partint de l’evidència, sense acceptar res com a vertader sense que sapiguem exactament que existeix, és a dir, deixant de banda les possibles precipitacions i comprenent només allò que se’ns presenta amb claredat. Seguidament vindrà l’anàlisi per arribar a les idees clares i la síntesi partint des dels pensaments més simples cap als més complexos finalitzant el procés amb la revisió i enumeració de les idees fins tenir-les totes perfectament unificades.

Descartes afirma l’existència de Déu a partir del jo, des de la idea fins la realitat extramental. Ho justifica parlant de Déu com a una idea peculiar, una substancia infinita que no ha pogut ser creada per ell, ja que és finit i per tant l’ha hagut de rebre de la causa d’aquesta idea. En definitiva, no podrem percebre la idea de Déu com els cossos amb les seves qualitats primàries i secundaries mitjançant els sentits, sinó que confirmarem la seva existència mitjançant l’enteniment i la nostra capacitat de pensar-lo.

4.- Aquesta concepció de Descartes la podem comparar amb les teories del jo i de l’ànima que presentava Sant Agustí d’Hipona mitjançant la seva teoria sobre el coneixement com a il·luminació, on confirmava l’existència de l’ànima, ja que aquesta notava les afeccions que li provocaven els objectes exteriors, que coneixia el món sensible, però que també existien unes veritats superiors a ella, relacionades amb la raó, que no podia concebre i que eren eternes i immutables. Tot i que no acceptava la teoria de la reminiscència de Plató, si que afirmava l’existència d’unes veritats innates que havien estat dipositades al “jo” virtualment i que “s’il·luminaven” mitjançant Déu. Per Guillem d’Occam, en canvi, la seva visió era diferent. Segons ell només allò que es podia experimentar podia entrar dins del coneixement, i per tant Déu es trobava fora de la raó. La única via extrarracional a través de la qual es podia arribar a la revelació de Déu era la fe la qual no podia ser explicada mitjançant la raó.

5.- Des del meu punt de vista trobo que les teories que proposa Descartes sobre l’existència dels cossos i de Déu són prou raonables. Tot i així, penso que el cos és l’única part del nostre ésser del qual en podem tenir plena consciència, que el podem tocar, sentir, podem moure’l mitjançant el nostre cervell i experimentar amb el món que ens envolta a través dels sentits. L’ànima trobo que és més un concepte, un motor intern que mai ha estat vist ni sentit per cap ésser en si mateix però en el qual creiem fermament tot i que no en tinguem proves físiques. De totes formes, no en dubto sobre la seva existència ni tampoc critico aquells que en creuen cegament, però si afirmo que és més fàcil defensar que el nostre cos existeix enfront de l’existència de l’ànima.

6a Meditació, Discurs del Mètode

2010-02-20T10:02:00.001+01:00

1.- Idees principals
Descartes afirma poder demostrar l’existència dels cossos tal i com nosaltres les percebem. Segons ell Déu no ha estat qui les ha creat, ja que afirma que aquestes coses existeixen gràcies a la capacitat de concebre-les en el seu pensament

2.- L’existència extramental dels cossos

3.- En aquest fragment de la demostració de l’existència dels cossos, pertanyent a la 6a part de les Meditacions Metafísiques, Descartes intenta exposar la seva teoria sobre l’existència dels cossos. Segons ell, les coses existeixen realment si han pogut ser concebudes en la seva ment. Però intenta anar més enllà per trobar quina ha estat la causa de la seva existència.
Afirma que Déu, tot i que no li vol treure poder, no ha pogut crear totes les coses que passen pel seu pensament, ja que si ell hagués estat el creador d’aquestes coses, Déu hauria comès un engany i en ser perfecte, és impossible que hagi estat ell qui les ha dut a terme. Que Déu les hagués creat hauria suposat que aquestes idees no eren naturals sinó que aquest se les havia inculcat.
Per una altra banda també afirma que ell tampoc és el creador d’aquestes idees ja que ell és una cosa pensant i sovint aquestes coses es presenten a la seva ment contra la seva voluntat. Per tant podrem determinar l’existència d’un cos a través d’un altre cos que sigui tant real com la idea, a través de la inclinació en la qual m’ha ajudat Déu per pensar en aquesta cosa o bé per la influència d’alguna criatura que fos més noble que el cos.
En definitiva, així és com descartes corrobora la seva afirmació sobre l’existència dels cossos.

El Jo existeix?

2010-02-20T09:59:00.000+01:00

Si seguíssim els preceptes de St. Anselm i Descartes, aquesta teoria queda més que confirmada, el Jo existeix indubtablement gràcies a la nostra capacitat de pensar. Des del meu punt de vista, trobo que la idea no va gaire desencaminada. Suposo que allò que ens distingeix de la resta d’animals és la nostra capacitat intel·lectiva, de pensar, de raonar i que amb això podem comprovar veritablement la nostra existència. Per que si no, què voldria dir existir? Si realment no existís res, penso que la paraula en si perdria tot el seu significat. Tot i això, no hem de limitar-nos a donar existència a allò que ens envolta. Penso que tot allò que trobem al nostre món sensible existeix. Potser em deixo emportar pels meus sentits, que amb el sol fet de poder tocar les coses ja crec que existeixen, però es que en definitiva això no és més que la meva forma de pensar.

Text 1 de Descartes

2010-02-20T09:58:00.002+01:00

1.- Les idees principals que ens exposa Renée Descartes són els quatre preceptes bàsics que s’han de seguir per arribar a camí cap a la veritat a través de l’evidència, l’anàlisi, la síntesi i la revisió i enumeració.

2.- Normes pel camí cap a la veritat

3.- En aquest fragment de la segona part del Discurs del mètode, Descartes ens està exposant les quatre normes bàsiques i absolutament necessàries per a escollir amb certesa els enunciats que ens duguin cap a la veritat. Ell opina que no necessitem una infinitat de lleis, ja que tanta quantitat porta a la distorsió de l’objectiu final, sinó que hem d’escollir aquestes sempre que fossin comprovades amb exactitud.

La primera de les normes que ens exposa, l’evidència, ens parla sobre com no podem acceptar aquella decisió que ha estat presa precipitadament sinó que hem de tenir-ne la convicció de que és cert.

La segona és l’anàlisi o desglossament de les idees clares per arribar als elements més bàsics i així saber-ne millor la solució.

La tercera la síntesi o composició des dels elements més basics en ascensió cap als més complexos per formar la idea en si.

La quarta i darrera norma la de la síntesi i revisió en la qual comprovarem que tots els passos duts a terme prèviament estiguin en perfecte unió de manera que no haguem deixat res de banda.

4.- Aquesta forma de pensar de Descartes és una de les característiques relacionades amb la filosofia moderna on la ciència s’imposa a la teologia i es trenca l’autoritat del passat a través de les reivindicacions de l’experiència i la deducció. Heus aquí una obsessió per la recerca de la veritat en la qual el dubte també hi es present.

També podem comparar les seves normes del mètode amb les taules que segueix Francis Bacon en el seu experiment de l’observació de la raó. Començant per l’enumeració dels fenòmens, seleccionant aquells que són més útils, després establint relacions entre si i finalment verificant les lleis generals a partir de la comprovació amb nous fenòmens.

PROJECTE 3

2010-02-04T20:19:00.002+01:00

Les influències que ha rebut Heràclit

Heràclit d'Efes fou un dels primers filòsofs clàssics del qual en conservem algun escrit. Això suposa que abans d'ell van haver-hi molt pocs filòsofs com per servir-li de model a ell.
Tot i així si que podem esmentar alguns que van poder causar-hi alguna influència.

- Tales de Milet: En podem extreure alguns aspectes semblants com per exemple el fet de que era un estudiós de la natura i a través de la seva observació arribà a la conclusió que només es podia començar a entendre els fenòmens naturals a través de l'observació d'aquesta. També el fet que cregués en l'existència d'una "arkhé" la qual era, en el seu cas, l'aigua a diferència d'Heràclit que era el foc.

- Hipàs de Metapont: Es diu que va ser mestre d'Heràclit i formava part de l'escola de Pitàgores. A diferència d'ells i coincidint amb Heràclit, també pensava que l'arkhé era el foc, pensament que a la llarga el va dur a la mort condemnat pels pitagòrics.
- Xenòfanes de Colofó: També creia en un arkhé de la natura, però en el seu cas era la terra. Creu en l'existència d'un déu omnipotent, totpoderós i immutable i sotmet a canvi la resta. Segons ell tot es destrueix periòdicament tornant al fang primitiu, d'on tornen a sortir indefinidament, però l'ésser roman sempre en la mateixa unitat immutable. Aquest qualitat de l'ésser coincideix amb la immutabilitat del "lógos".
- Anaxímenes: També té un arkhé, el qual en el seu cas és l'aire, al·legant que la respiració és el principi de la vida i que d'aquest element en sorgeixen la resta a través dels canvis de rarefacció i condensació.

Qui és més coherent, Sant Anselm o Sant Tomàs?

2010-02-04T19:16:00.002+01:00

Des del meu punt de vista Sant Anselm de Canterbury presentava a la seva obra Proslogion una teoria amb la qual no hi estic gaire d’acord. El fet d’acceptar una perfecció absoluta, és a dir, Déu, simplement per que tots sabem què és i que per tant el podem definir és insuficient. Penso que si això fos cert no existiria només un ens perfecte sinó que en podrien existir molts més. No podem prendre alguna cosa com a certa o absoluta quan només en deduïm la seva existència, ja que mai em vist Déu tot i que si parlem sobre la seva presència.

Per una altra banda trobem a Sant Tomàs d’Aquino qui presentava una còpia del PMI d’Aristòtil a través de 5 vies tomistes amb les quals intentava reafirmar l’impossibilitat de cadenes de causes infinites trobant una causa inicial, perfecte i absoluta. Tot i així també crec que aquestes vies representen 5 arguments completament repetits en els quals l’única diferència que trobem són els objectes que canvien.

En definitiva, trobo que Sant Tomàs és el més coherent d’ambdós filòsofs ja que com a mínim presenta una teoria que no es basa només en la possibilitat d’existència d’un primer ésser absolut, sinó que ho argumenta anant més enllà i donant conclusions sobre aquests arguments intentant fer entendre el per què i no a través del mecanicisme com Sant Anselm.

El temps va ser creat en el món

2010-02-04T19:10:00.000+01:00

1. Idees principals
Aquest text ens demostra com n’és d’omnipotent i d’immutable Déu, que no només és el creador de totes les coses, sinó a més és el creador del temps, per això és atemporal. Per això la resta dels cossos viuen i moren mentre que Déu sempre roman.

2. Títol
Déu, el creador del temps

3. Aquest text pertany a les Confessions de Sant Agustí, filòsof que defensava l’existència de Déu l’il•luminador de les idees en els homes. Per començar argumenta la relació de la creació del temps amb la del món, ja que ambdós van ser creats per Déu alhora. És per això que Sant Agustí afirma que la teoria de que el món va ser creat en sis dies no és més que una al•legoria, ja que ambdós van ser creats alhora i per tant el temps encara no existia. Déu és el creador de totes les coses i les idees viuen en ell. En definitiva el temps és l’amo de les nostres vides que decideix quan hem de néixer i quan hem de morir. És per això que Déu és immortal, ja que és molt superior al temps.

4. Aquest text, que es basa en definir Déu com l’ésser, el superior, l’immutable, l’etern, ens que ha estat definit prèviament com a la figura de l’ésser sense més, per filòsofs anteriors com Parmènides (el primer) i Plató, potser el més important. Però el Demiurg que presentava Plató és superat pel déu que presenta Sant Agustí, ja que Déu és creador de les coses, les coses són a partir d’ell, mentre que el Demiurg no era més que un ordenador de la matèria que prenia com a model a les idees.

Carta a Meneceu

2010-02-04T19:05:00.003+01:00

1.- Idees principals
Aquest text d’Epicur ens parla sobre com n’és d’innecessari tenir por a la mort ja que l’objectiu principal de la nostra vida és assolir la felicitat a través de l’absència de dolor,és a dir, dels plaers. Tot i així això no voldrà dir que haguem d’acceptar alguns mals per assolir plaers més grans a llarg termini.

2. La finalitat de la vida és aconseguir el plaer més gran

3.- Comentari de text:
En aquest text, La Carta a Meneceu d’Epicur (431 aC- 270 aC) s’hi veuen reflectits els seus ideals sobre la necessitat de viure feliçment a través de l’assoliment dels plaers i l’exaltació del cos. En un principi, Epicur ens parla sobre la innecessària por que tots els humans tenim a la mort ja que això suposa el final de la nostra existència. Epicur però ho planteja d’una forma molt diferent. Des del seu punt de vista la mort no existeix ja que quan nosaltres existim ella no hi és i quan ella hi és nosaltres hem deixat d’existir. Així doncs, perquè ens hauríem de preocupar? En tot cas l’opció més encertada que hauríem d’escollir és viure la vida sense pors intentant gaudir de cada plaer, però també acceptant alguns mals de tant en tant per poder assolir plaers majors al final. D’aquesta forma la nostra vida serà plena, serem feliços i haurà valgut la pena viure-la. Per una altra banda també defensa que el destí, tot i que existeix, en part també es troba en les nostres mans, ja que no deixa de ser nostre. Per tant no ens hem de quedar aspectants a allò que el destí ens prepara, sinó que deixà que ell mateix prengui el seu curs. En quant als plaers també marca una clara distinció en aquells que ho són de veritat, ja que no tot allò que ens envolta es pot considerar plaer. En podrem considerar com a tal no aquell que ens duri més o que sigui més abundós, sinó aquell que sigui més intens i que per tant ens faci més feliços. Aquesta distinció no la podrem dur a terme si no és amb el seny, mecanisme a través del qual serem capaços d’escollir l’opció correcte sense deixar-nos portar per d’altres possibles temptacions.

4.- Comparació
Els pensaments d’Epicur són totalment contraris als platònics o socràtics, sobretot en els temes relacionats amb la mort. Tal i com aquest primer pensa que no hem de pensar en aquesta ni tampoc preocupar-nos-en, Plató pensava que precisament la mort és el bé més gran pels éssers humans i l’absoluta plenitud, el moment en que l’home assoleix la seva finalitat. Així la vida no és l’objectiu principal en el qual has d’assolir la felicitat sinó que no és més que un simple mitjà, un camí. A més també accentua la importància del cos i afirma que és l’única realitat del que som. Així tornem un altre cop a l’antropocentrisme iniciat per Protàgoras d’Abdera on l’home és la mesura de totes les coses. Per una altra banda, Epicur també afirma que el cos està format per àtoms i el moviment d’aquests serà el que donarà lloc al nostre destí, donant a entendre que no tot es troba en mans dels déus els quals no prenen tanta atenció en les vides humanes com en aquells temps creien. Defensant aquesta composició, Epicur dóna suport a les teories dels atomistes com Leucip o Demòcrit d’Abdera, els quals afirmaven que el cos estava format per infinits elements anomenats àtoms els quals es movien lliurement sense cap principi específic. Així que tal i com ells diuen, només existeixen els cossos i l’espai buit.

L'ou o la gallina?

2010-01-30T17:09:00.000+01:00

Determinar ara mateix quina és la resposta a aquesta pregunta m’és una mica difícil. Mirant-ho des del punt de vista lògic, per a que hi hagi ou hi ha d’haver gallina i viceversa.

Però posicionem-nos amb Darwin. Creiem en l’existència d’un primer bacteri que va sorgir del no-res a través de diverses reaccions químiques i canvis constants en la superfície de la terra. Aquest bacteri va anar evolucionant fins a convertir-se en un petit amfibi que vivia a l’aigua. Aquest amfibi va derivar en diverses espècies rèptils, mamífers, i algun ovípar al qual li van començar a sortir plomes i es reproduïa donant a llum animalons que algun dia es convertirien en això que ara per ara denominem gallina. Així que en definitiva ambdós es necessiten, però si haig d’expressar el meu punt de vista penso que la gallina és el fi la finalitat i l’ou no és més que un projecte de la gallina que està per venir. Com que moltes teories es basen en les relacions causa-efecte, penso que primer va haver d’existir la gallina per a que pogués formar-se l’ou.

Plató o Aristòtil?

2010-01-20T19:08:00.001+01:00

Penso que ara mateix no puc escollir una opció realment adequada a la meva mentalitat, ja que no se totes les teories d'Aristòtil. Haig de dir que el mite de la caverna de Plató em va impressionar i també em va fer canviar la forma de veure les coses, o com a mínim vaig poder veure-ho des del seu punt de vista tal i com també ho va fer la teoria sobre la reminiscència on aprendre equival a recordar. Tot i així em sembla bastant dificil de creure la possibilitat d'existència de dos mons paral·lels que es complementin. Des del meu punt de vista trobo que Aristòtil l'encerta més dient que la realitat es troba al mateix món, que realment tots podem coneixer-la i que està reflexada en totes les coses.
Potser no podem definir la matèria com a allò palpable ja que és indeterminada, però si que podrem conèixer-la a traves de les formes que adopta o que nosaltres mateixos li donem.
Potser d'aquesta forma estic infravalorant el món intel·ligible de Plató, però en aquests aspectes sóc més realista o pragmàtica. M'agrada creure en allò que puc veure i tocar, tot i que de vegades hi hagi masses coses que s'escapin de les nostres mans.

Fedó

2010-01-12T20:11:00.001+01:00

NOTA: com pots veure, no està ben definit, però si hi cliques a sobre es veu perfectament.

Fragment 2 del Fedó

2009-12-28T20:07:00.000+01:00

Les idees principals d’aquest text són les explicacions per les quals el cos ens impossibilita arribar a la veritat. Les necessitats que té el cos les quals estem obligats a satisfer no ens deixen concentrar-nos per assolir aquesta veritat, així que només podrem arribar-hi quan ens en haguem desempallegat.

El cos, la presó de l’anima

El que Plató exposa en aquest text, són les teories per les quals segons ell l’ànima és presonera del cos i incapaç de deslliurar-se’n almenys mentre estigui viu. El cos ens reté del camí cap a la veritat, ens desconcentra de la nostra tasca de conèixer-la a través de tot allò que ens demana.

Hem d’alimentar aquest cos, servir-lo del que necessita per que és la nostra obligació mentre estiguem vius. Podem culpar al cos de tots els nostres problemes com ara la guerra. Aquesta guerra ve causada per la necessitat del cos de tenir diners per poder satisfer les seves necessitats. A més, sempre que intentem concentrar-nos i evadir-nos de tot per poder descobrir la veritat, trobarà la forma de distreure’ns i de fer perdre tot allò que havíem descobert prèviament.

És d’aquesta forma que l’home només te dos opcions. O tenir un cos amb el qual no podrà mai descobrir la veritat, o morir, deslliurar-se de la seva presó i descobrir-la. L’únic que aconseguirà arribar a un espai intermedi entre ambdues opcions serà el filòsof, aquell capaç de concentrar-se suficientment en la seva ànima com per a que el cos no sigui res més que un destorb de tant en quant, quan aquest precisi de la nostra ajuda. Serà així com podrem mantenir-nos purs dins de la impuresa i com podrem passar, després de la mort, al coneixement ple de la veritat.

Fragment 1 del Fedó

2009-12-28T18:59:00.000+01:00

El cos, la presó de l’anima

Conceptes polítics vigents des de la Grècia Clàssica

2009-11-30T18:31:00.001+01:00

Hu 3 Conceptos Politicos Vigentesde La Grecia Clasica

View more presentations from Instituto Superior de Comercio Fco. Araya Bennett.

PROJECTE 2

2009-11-30T17:51:00.004+01:00

Heràclit d'Efes visqué del 584 aC al 484 aC, etapa que històricament correspon als períodes del grec arcaic i clàssic.

Cap al segle VI a. C. diverses ciutats s'havien tornat dominants als assumptes grecs: Atenes, Esparta, Corint i Tebes. Cadascuna havia sotmès les àrees rurals i els pobles menors del voltant sota el seu control. A més, Atenes i Corint s'havien convertit en grans potències marítimes i mercantils. Els ràpids augments de població en els segles VIII i VII havien resultat que molts grecs van emigrar, establint colònies en Magna Grècia, Àsia Menor i més lluny.

En aquells dies el món grec havien difós la seva cultura i la seva llengua a través d'una àrea molt més gran que la de l'actual Grècia. Les colònies gregues no eren controlades políticament per les ciutats que les van fundar, tot i que mantenien vincles religiosos i comercials entre elles.
Grans desenvolupaments econòmics van ocórrer a Grècia i també a les seves colònies d'ultramar, que van experimentar creixement en el comerç i la manufactura. El nivell de vida de la població també va millorar enormement. Alguns estudis estimen que la casa grega típica va augmentar cinc vegades de grandària entre 800 i 300 a. C. Durant la segona meitat del segle VI, Atenes va caure sota la tirania de Pisistrat, i després de la dels seus hereus Hipies i Hiparc. No obstant això, al 510 a. C., per comanda de l'aristòcrata Clístenes d'Atenes, el rei espartà Cleómenes I va ajudar als atenesos a enderrocar la tirania. Després, Esparta i Atenes aviat es van trair; va ser llavors quan Cleomenes I va posar a Isàgoras com a arconte pro-espartà. Amb l'objectiu d'evitar que Atenes es convertís en un govern de palla sota el regnat espartà, Clístenes va proposar als seus conciutadans atenesos que Atenes sofrís una revolució política; que Atenes es tornés una "democràcia".
Els atenesos després d'enderrocar a Isàgoras i implementar les reformes de Clístenes, van poder repel·lir fàcilment una invasió a tres fronts que els espartans van conduir per instaurar de nou a Isàgoras. L'arribada de la democràcia va resoldre moltíssims problemes que Atenes patia, i va començar una "edat d'or" per als atenesos.

Atenes i Esparta van haver d'aliar-se davant la major amenaça a la qual l'Antiga Grècia s'enfrontaria fins a la conquesta romana. Després d'aixafar la revolta jònica, una rebel·lió de les ciutats gregues de Jònia, Darío I de Pèrsia, Rei dels reis de la Dinastia Aquemènida, va decidir sotmetre Grècia. La seva invasió al 490 a. C. va ser sufocada per la victòria atenesa heroica a la batalla de Marató sota Milcíades el Jove. Jerjes I de Pèrsia, hereu de Darío I, va intentar la seva pròpia invasió 10 anys després. Però tot i que el nombre aclaparant de soldats al seu exèrcit, Jerjes I va ser derrotat després de la batalla de reraguarda famosa de les Termòpilas i les victòries pels grecs aliats a les batalles de Salamina i Platea. Les Guerres Mèdiques van continuar fins al 449 a. C., conduïdes pels atenesos i la seva Confederació de Delos, durant les quals Macedònia, Tràcia, les Illes de l'Egeu i Jònia van ser alliberades de la influència de Pèrsia. La Lliga de Delos ("Imperi Atenès"), immediatament abans de la guerra del Peloponesi al 431 a. C. la posició llavors dominant del "imperi" atenès marítim va amenaçar Esparta i a la Lliga del Peloponesi, composta de ciutats de Grècia continental. Inevitablement, va encendre la guerra del Peloponesi (431-404 a. C.). Encara que la immensa majoria de la guerra va ser un punt mort, Atenes va sofrir diversos vegades durant el conflicte. Una gran pesta al 430 a. C., seguida per una campanya militar desastrosa durant l'expedició a Sicília, va afeblir severament a Atenes. Esparta va provocar una rebel·lió entre els aliats d'Atenes, afeblint encara més la capacitat atenesa de fer la guerra.

2n TRIMESTRE

2009-11-21T18:51:00.000+01:00

12. El coneixement és una reminiscència

Idees Principals:

El que Plató proposa en aquest text és que l’ànima ja te el coneixement de totes les coses, ho ha vist tot i conegut tot, però que tot i que formi part de l’ésser humà aquest no tindrà el mateix coneixement ja que en el moment d’entrar al cos, aquests coneixement es tornaran records que només podrà descobrir a través de l’esforç i la recerca.

Títol:

Donar llum a les idees a través del record

Comentari:

En aquest text Plató ens parla sobre l’ànima i els seus coneixements. Segons ell, l’ànima coneix totes les coses; les passades, les que provenen del món dels morts o dels vius, tot. Però aquests coneixements no es troben també en la ment de les persones, sinó que en el moment en que ànima i cos s’ajunten, l’ànima converteix aquesta saviesa en records de manera que l’humà no en podrà disposar.
És aquesta la raó per la qual l’home s’ha d’esforçar fent recordar la seva ànima, ja que només així podrà obtenir la saviesa i poder aprendre sobre les coses que l’envolten. Però en realitat els humans no estaran aprenent quan sàpiguen alguna cosa nova, sinó que estaran descobrint aquells records que l’ànima tenia amagats. Però que per a poder arribar a fer-ho, l’home no podrà aturar-se en la seva recerca.

Comparació:

Aquesta teoria de Plató seria molt semblant a la de Sòcrates, qui opinava que el coneixement es trobava dins l'home i que hi havia la possibilitat de donar a llum a les idees a través del record.
Tot i així seria completament contrari al pensament dels sofistes, les teories dels quals parlaven sobre el canvi continuu de les coses i per tant del coneixement, així que no podríem arribar a les idees ja que aquestes se'ns presentarien difoses.

Mite en l'actualitat

2009-11-11T23:31:00.001+01:00

El mite de la caverna vigent en l'actualitat

2009-11-10T23:40:00.002+01:00

El mite de la caverna, escrit per Plató al llibre VII de la República ha fet molt de ressò al llarg de la història.

No només va influir en els filòsofs que el van precedir, sinó que alguns dels aspectes que va plantejar segueixen vigents avui dia.

Segons Plató els homes ens trobem en una posició d’empresonament on lligats de mans i braços només podem mirar la paret que tenim davant, el fons de la caverna.

Avui dia això ho podríem comparar amb la televisió, aquesta “caixa tonta” de qui molta gent n’està prou enganxada, lo suficient com per no sortir a l’exterior i apreciar el món real. Les imatges de publicitat, de programes del cor, de series, entre d’altres, absorbeixen la mentalitat de les persones fent més acollidora la situació de estar-se escarxofat al sofà, en comtes de sortir al carrer i gaudir de la veritat en estat pur.

Aquestes cadenes difícils de desfer, les ha imposat aquest mitja de comunicació, i el sol o la llum que rebem de darrera seria la veritat, el món real.

D’altres aspectes actuals que podríem relacionar amb les cadenes serien els videojocs, aquesta realitat virtual que enganxa fins i tot, més que la televisió. Les ganes de ludopatia que crea en els jugadors de no cessar mai jugant fan que aquestes cadenes es facin més estretes al llarg de la jugada.

Tot i així ens em de comportar com aquells presoners que són capaços de deslligar-se de les seves cadenes i obrir-se a la veritat com a allò real i veritable.

El mite de la caverna

2009-11-10T22:47:00.001+01:00

El mite de la caverna és l'al·legoria que ens proposa Plató per a poder situar l'home respecte el coneixement.
Segons ell, els homes ens trobem en una cova iluminada per una llum. La nostra posició es troba donant-li l'esquena a aquest focus, el foc, el sol, així que l'unica cosa que podem percebre són les ombres. Aquestes ombres son creades per una sèrie d'objectes que es van movent rere nostre.
Nosaltres ens trobem lligats de cap a peus i només podem mirar endavant.
Però suposem que podem lliurar-nos-en, treure'ns les cadenes i girar el cap. Llavors tot allò que veuriem seria una llum encegadora, que ens deixaria atordits. Trigaríem temps en acostumar-nos-hi, però el procés comportaria dolor i patiment.
Podria ser llavors que aquell que ha sigut descobert a la llum i la veritat tingués ganes de tornar al món de les ombres on pot veure amb més facilitat? No pensaria que a l'ombra les imatges serien més visibles que no amb la llum que l'encega?
Llavors, aquest dolor el faria voler tornar els ulls cap a les ombres on els pot fer descansar. Tot i que en un principi hagués d'adaptar-se a la foscor, no li costaria gaire.
Així que en definitiva Plató ens vol fer veure que els homes no estem preprarats per descobrir-nos a la llum i de predisposar-nos a la veritat ja que ens encegaríem i no creuríem la veritat que es trobés davant nostre.
Arribats a aquest punt, voldríem tornar a la ignorància, la qual és més acollidora i no fa mal.
Els esclaus que tornariem a trobar a l'interior encara encadenats, es trobarien en avantate davant d'aquells que hagin sigut lliures, ja que veuen millor i no han de passar pel procés d'adaptació.
Fins i tot, els retornats podrien ser tillats de bojos en explicar allò que han vist a l'exterior o d'esguerrats per no veure bé entre les ombres.
El nostre exemple, doncs, serviria per fer veure als altres que no val la pena sortir de la caverna, ja que la llum és massa enlluernadora per a nosaltres i la ignorància és molt més acollidora.

Textos de Plató

2009-11-10T22:47:00.000+01:00

1.- Idees principals
Les idees principals que exposa Plató en aquest text són que la ciència és la força que ens empeny a fer les nostres accions i no la passió o l’amor com diuen els altres, els ignorants. Aquests, pensen que la ciència no té cap pes en la nostra vida diària. Llavors planteja una pregunta retòrica on intenta convèncer sobre la bellesa d’aquesta ciència que ens ordena.

2.- Títol
La ciència, el motor de les nostres accions.

3.-Comentari
El que Plató defensa aquí és el fet de que, tot i que la resta de la gent pensi que la ciència no té cap importància, que no és un poder, ell realment creu que és l’únic poder que existeix, que és el realment important. Tal i com diu que aquell que sap del bé no podrà fer mal la ciència seria aquest bé que ens impulsa a fer les accions bones. Per tant, tots aquells que neguin la seva premissa seran considerats com a ignorants, que creuen que ho saben tot quan en realitat no saben res. Aquests, fins i tot arriben a pensar la ciència com a un esclau de totes les altres forces, com a una sotmesa quan en realitat haurien de contemplar la seva grandiositat i acceptar-la com a força única, com aquella que ens dirigeix cap al bé, perquè tal i com diu ell “la ciència és el millor auxiliar de l’home” així que ens hauríem de recolzar en ella per poder portar a terme aquelles accions que ens portaran pel bon camí.

Una altra manera d'entendre els sofistes

2009-11-10T22:44:00.000+01:00

Naturalesa:
Hi ha activitats tals com els batecs del cos i el seu desenvolupament que són independents a la voluntat humana i aquestes tasques les duu a terme la natura, qui es mana a si mateixa i marca el seu propi ritme.

Llei:
Aquesta s'oposa a la natura, ja que les normes són preescripcions que ajuden als humans a organitzar-se en la vida.
Però tot i així, són indispensables perquè gràcies a elles els humans trobem l'equilibri i l'harmonia en les nostres vides
Tècnica:
Gràcies a ella els humans podem construir utensilis i vehicles que ens ajudin en les nostres tasques diàries.
Aquesta es va desenvolupant i va avançant segons l'objectiu on es vol arribar i els interessos que en tinguem.

Ciutat:
No és només l'espai on es desenvolupa la vida dels homes, sinó també on es duen a terme les seves relacions.
És el lloc on hi preevaleix la convivència i l'harmonia i on l'individu es pot anar formant, de manera que aquest no pot viure sense la ciutat.
Llenguatge, raó i pensament:
El llenguatg és el mitjà a través del qual els humans es poden relacionar i comunicar expressant les seves opinions i per tant és la forma física que tenim de transmetre el "lógos".
Al tenir aquesta important tasca el que cal fer és educar i estructurar aquest llenguatge fins a poder dominar-lo.
Segons els sofistes el llenguatge desemmascara la veritat de les persones i ens exposa als demés, així que tot allò que diguem hem de ser capaços de portar-ho a la pràctica.
Educació:
Aquesta s'ha de reafirmar i canviar en tots aquells aspectes tradicionals que estiguessin arrelats, de manera que poguéssim introduir-hi el logos, la bellesa, etc.
Només a través d'aquest llenguatge treballat podriem arribar al nucli de les persones i a conèixer-les.
Veritat:
Aqui el seu sentit canvia per tornar-se en allò que afirmem i neguem tot i que el resultat final estigui molt relacionat amb el poder en si.
Només amb el llenguatge serem capaços d'assolir-la

Textos de Parmènides

2009-11-10T22:09:00.001+01:00

Idees principals:

• L’ésser és allò que pot ser pensat i que existeix, tenint com a contrari el no-ésser que no és i no pot ser pensat, ja que no existeix.

• L’ésser ho és tot, tot allò que veiem i no es pot destruir ni dispersar ja que es troba dins la ment.

• El pensament de les persones és banal i no tenen el coneixement ni entendran què és l’ésser ni les seves dimensions.

Títol:

L’ésser, el tot de les coses.

Comentari:

El que vol dir Parmènides amb aquests fragments és que tot el que ens envolta i percebem amb els nostres sentits és una de sola. Tot allò que podem veure o pensar formen l’ésser, allò indestructible, existent i intangible. L’ésser ho és tot, comprèn totes les coses, és homogeni, únic i continu. Però té una contraposició, el no-ésser, que no existeix ja que ni tan sols pot ser pensat. És el no res, i del no res no en pot sortir res. Aquest no-ésser no podrà passar a ser ésser així que cap dels dos estats pot canviar a l’altre ja que així deixarien de ser. L’ésser és perfecte i indivisible, en el cas que es dividís es formarien fragments de forma que no només seria una cosa sinó que en serien moltes. D’una altra banda el cervell humà no podrà arribar a comprendre la grandesa de l’ésser ja que esta fora de les seves possibilitats. Els sentits, que son els principals mitjans que tenim per conèixer l’ésser no estan suficientment dotats així que els que “caminen bicèfals” són sords i cecs alhora davant d’aquesta grandesa. Són els que pensen que l’ésser i el no-ésser són el mateix.

Comparació:

Aquesta teoria de Parmènides és completament oposada a la d’Heràclit qui defensa que el món és troba sotmès a un procés de canvis continus i que la unitat esta formada per la lluita de contraris, en el cas de Parmènides serien l’ésser i el no-ésser.

Textos d'Heràclit

2009-11-10T21:59:00.004+01:00

Idees principals:
El que Heràclit vol donar a conèixer en aquest text és l'existència d'una llei ordenadora que ho canvia tot excepte ella mateixa, anomenada logos.
Que aquesta raó principal suposa l'inici i el fi de tot, que es troba a totes les coses i que els seus canvis es desenvolupen a partir de la lluita entre els contraris.

Titol
Logos, allò que tot ho ordena.

Comentari
Segons Heràclit, el "kósmos" es troba en un canvi constant i incesant. Aquest canvi es troba per sobre de tota raó humana és molt superior a tot i va regit per una llei superior anomenada logos.
Aquesta llei és l'encarregada d'ordenar els contraris per a que lluitin entre ells de manera que de la seva lluita en sorgeixi la "physis", la natura, i tot allò que coneixem.
Aquesta lluita, però també comporta a una harmonia entre ells, un equilibri que fa que estableixin una relació tant estreta que no poden existir els uns sense els altres.
Aquest logos, però és continu, mai canvia, pero es troba en totes les coses.
A més, també remarca la importancia que té aquesta rao, que està relacionat amb totes les coses i que, tot i que no en sapiguem gaire al respecte i desde el punt de vista huma no arribarem a veure'n tot el seu abast, ens envolten i el tenim tots per igual.

PROJECTE 1

2009-10-06T21:27:00.005+02:00

VIDA I OBRA D'HERÀCLIT

Heràclit d'Efes (550 a.C - 480 a.C) fou un filòsof presocràtic del qual, com sol passar amb aquest grup de filòsofs se'n té molt poca informació ja que no hi ha dades gaire fiables.

Tot el que en sabem és que descendia d'una família noble de la ciutat d'Efes, fins i tot i molt provable dels propis reis.
Pel seu caràcter independent, sever i mordaç va renunciar als seus drets dinàstics a favor del seu germà i es retirà del món per dedicar-se solament al cultiu del pensament.
La resta dels humans no li produïen precisament apatia sinó que més aviat era considerat un misantrop.

Al temple d'Artemisa Efesia va escriure i guardar la seva obra de la qual, malauradament, només en conservem 130 fragments i molt curts. Aquesta obra era un llibre ple d'aforismes i el seu to irònic i inclinat a la metàfora va fer reflexionar a Sòcrates, del qual en tenim al respecte una citació molt famosa:

«Lo que he entendido es elevado, y elevado también parece lo que no entendí. Pero para descifrarlo todo habría que ser un buzo de Delos»

"Nunca nos bañamos dos veces en el mismo río"

Activitat 3. Podem arribar a conèixer la veritat absoluta?

2009-10-01T22:18:00.001+02:00

• Penso que les persones dediquem molt poc temps o gens en descobrir sobre les coses que ens envolten i sobre conèixer el nostre inici, d’on venim i on anem. El petit grup que intenta avançar ho fa, però molt lentament ja que no disposa ni del personal ni del material necessari. La resta dels humans ens dediquem a viure el dia a dia fins arribar a la fi. D’aquesta forma i tot i que n’existissin d’altres, crec que aquesta veritat absoluta no podríem assolir-la mai, es troba molt lluny del nostre abast. Seria la ment humana capaç de suportar el coneixement de totes les coses? Crec que ni podria ni tampoc li interessa. Particularment, si que m’agradaria conèixer-ho tot sobre allò que m’envolta, però trobo que és impossible. La veritat és tan gran que desborda els paràmetres de la nostra ment, així que és preferible pels humans seguir muts, cecs i sords i arrossegar-nos per aquest món que no coneixem ni arribarem a conèixer a l’igual que la resta de coses que comprèn la veritat. Em decanto més pel pensament de Parmènides en l’aspecte que diu que l’home pensa que la veritat és tot allò que rep a través dels sentits quan realment totes aquestes visions són aparences i no la veritat en si.

Així que en resum, tot i que la veritat serà sempre un dels objectius dels homes amb inquietuds, aquests mai seran capaços de conèixer-la plenament.

2009-10-01T22:15:00.000+02:00

SEGON DE BATXILLERAT

Verdad verdadera....

2009-05-29T23:26:00.002+02:00

Mirant anuncis de televisió, n'he trobat uns de yoigo. Els he mirat gairebé tots, fins que he arribat a un que m'ha cridat molt l'atenció. Potser no te res a veure amb el que hem fet a filosofia, però es que tampoc te a veure amb la telefonia...
Tracta sobre un problema social, el qual ells anomenen com a "verdad verdadera" i trobo que no està malament penjar-ho al meu blog ja que m'ha agradat molt.
Espero que a vosaltres també us agradi, tot i que parli d'un problema greu que espero es vagi superant d'ara endavant.

Comentari de text de Marx.

2009-05-25T23:11:00.001+02:00

1.- L’home si disposa de drets es torna individu així que en tenir més llibertats es separarà de la comunitat i deixarà de mirar pels demés, tornant-se en un egoista que només busca el benefici propi.

2.- L’home lliure és esclau de si mateix.

3.- En aquest fragment Marx compara l’esclavitud de l’antiguitat amb els drets humans actuals. Hi troba similituds, tot i que és refereixin a coses contràries, ja que, segons ell, els drets faran l’home egoista i només es relacionarà amb els membres del seu entorn per aconseguir el benefici propi.
Des d’aquest punt de vista, l’home deixarà de relacionar-se fent-se així esclau de si mateix.

4.- Penso que el mètode que empra Marx per definir les llibertats dels homes es refereix a l’ individualisme possessiu de Macpherson en el qual les persones viuen dins d’una comunitat per poder satisfer les seves necessitats sense mirar per les necessitats de la resta. Així que aquesta persona no busca res més que les relacions necessàries i mínimes, bàsicament comercials, per aconseguir allò que vol.

Power Point. Tema 13

2009-05-22T22:57:00.000+02:00

Hola!
Aqui teniu el meu Power Point sobre el Tema 13 del llibre de filosofia,
Els fonaments de l'estat social i democràtic de dret.

FILOSOFIA TEMA 13

View more presentations or Upload your own.

2009-05-10T23:08:00.000+02:00

Intel·lectualisme moral: es basa en que només pot obrar bé aquell que sap què és el bé, per tant, és la teoria que identifica el plaer amb la virtut.

Maièutica: és el mètode de Sòcrates que es basa en l’art que dona lloc o donar llum a la veritat. L'art de les llevadores.

Hedonisme: és una teoria defensada per els hel·lenístics que es basa en que ser feliç significa experimentar plaer i fugir dels dolors.

Felicitat (Aristòtil): teoria que considera que ser feliç és ser home en el sentit més ple de la paraula, per això existeix una activitat pròpia dels éssers humans la qual per arribar a la felicitat el que cal és excercir-la. Serà un bé perfecte, suficient per si mateix, una activitat contínua que es relaciona amb l'activitat intel·lectual.

Prudència: és la saviesa pràctica que ens ajuda a deliberar el bé proposant-nos el que ens convé en el conjunt de la nostra vida.

Pau interior: estat d’impertorbabilitat el que ha d’arribar el savi estoic per fer-se insensible al dolor i les opinions.

Aritmètica dels plaers: teoria utilitarista que defensa la suma dels plaers i que tots els plaers són iguals en qualitat.

Utilitarisme de la regla: defensada per Mill, es basa en que si l’acció en la qual ens trobem s’ha sotmès a una regla ja pot ser considerada com a moral.

Ètica deontològica: es aquella que es preocupa per el deure i la justícia de les normes i no pas per la finalitat.

Ètica teològica: són aquelles que parlen de la moral en relació al fi i no pas al deure.

Imperatiu categòric: són manaments que ens ordenen obrar d’una manera o d’una altre. Obliguen de manera condicional i universal i són ordres morals.

Dignitat humana: és el valor absolut dels éssers humans i és una conseqüència de l’autonomia moral ja que implica que els ésser humans som únics i sense preu.

Intuïcionisme dels valors (Scheler): afirma que poden captar els valors a través d’una intuïció emocional.

Comunitarisme: teoria que valora les comunitats concretes on es troben els individus i que defensa que els principis universals allunyen als éssers de la seva comunitat o dimensió comunitària i creen ésser desarrelats.

Universalisme: teoria que valora més els valors universals que la comunitat a la qual pertanyis. Creu que les comunitats són indispensables però amb una solidaritat de grup.

La persona té dignitat i no preu (pg 200)

2009-05-01T21:44:00.000+02:00

1.- Aquest text de Kant ens parla sobre com a les persones no se'ls hi pot posar preu ja que es troben molt per sobre de les coses materials i compten amb la dignitat i la moralitat.

2.- El valor intern de les persones

3.- En aquest text kantià es critica les ètiques materials, aquelles que li poden posar un preu a tot, fins i tot a aquells que segons ell " es troben per sobre de tot preu i no admeten res equivalent", és a dir, nosaltres i tot allò al qual li donem un valor intern. És per això que afirma que els éssers humans són fins en si mateixos i no poden ser utilitzats com a mitjans per que tenen un valor absolut. Aquest valor del qual disposa l'humà es deu gràcies a la possessió d'una sèrie de factors com són la moralitat i la llei moral, universal per a tots els humans a través de la qual aquests, o la gran majoria, es regeixen. Per tant moralitat i dignitat fan de les persones uns éssers de valor incalculable.

4.- Estic d'acord amb la forma de veure aquest aspecte sobre el valor de les coses de Kant. Jo penso el mateix i es que les persones tenen un valor incalculable. Però també trobo que hi ha altres coses que es troben infravalorades ja que es troben molt per sota de les prioritats humanes. Hi ha éssers, per no dir tots, que el simple fet que siguin vius ja fa que tinguin un valor, però la gent els destrueix a tort i a dret sense pensar en les conseqüències dels seus actes. Tot i així també val a dir que hi ha diferents punts de vista sobre el valor de les persones i que d'altres es creuen superiors a la resta, amb la capacitat de poder matar o fer mal a qualsevol pel fet de tenir més bens materials o per pensament propi.
En definitiva, penso que els valors varien i que cada cop es devaluen més les coses. Avui dia, moralitat i dignitat són dos conceptes que la gent no te gaire en compte a l'hora de pensar en com actuar.

És millor ser un ésser humà insatisfet que un porc satisfet

2009-04-15T21:28:00.002+02:00

Aquesta afirmació utilitarista de John Stuart Mill trobo que concorda bastant amb la meva forma de pensar respecte aquest tema. La insatisfacció comporta una recerca constant de plaers per poder arribar a la felicitat i aquesta recerca, moltes vegades, produeix més plaer que el fi en si. Així un cop ja ho hem aconseguit tot, no volem res més. Però, es que aquesta afirmació és cumpleix? Quan hem aconseguit allò que volem, anem a buscar allò de més enllà i és produeix un cercle infinit en una recerca que no acabarà mai. Així que, realment, estarem satisfets? Si fóssim animals i el plaer material o físic ens omplís plenament, si, seriem feliços. Però és que a cas els animals es conformen amb tot, és que no busquen res més un cop aconsegueixen el que volen. Com a mínim, posem un exemple, el meu gos cada cop que vol jugar em porta la pilota, li tiro, torna, li torno a llençar... es que no està buscant que cada cop li tiri més i més lluny? En fi, potser aquest exemple no podrà ser comparable ja que els nostres plaers són "superiors" als seus. Qui sap.
Així que finalment, acabo per dir que és millor ser un humà insatisfet si realment valores tots aquells plaers que se succeeixen constantment al teu voltant i que tot i que no et satisfacin plenament, et fan una vida més agradable i lleugera. Podríem dir una vida.... plaent?

Ningú no fa el mal sabent que ho fa?

2009-04-01T21:10:00.002+02:00

Si aquesta pregunta fos certa... llavors tots els assassins són ignorants?
Potser serà un grup reduït dins del que forma la humanitat, però el mal pot ser molt intel·ligent i estar molt ben calculat per a que sigui perfecte.
En aquest aspecte podríem dividir les persones en tres grups.
Les que no fan el mal per que saben que no esta bé, és a dir, aquelles que segons aquesta pregunta són les intel·ligents (i des del meu punt de vista també). Persones per a les quals fer el mal està en contra de la seva moralitat i l'ètica tant general com pròpia, grup en el cual m'incloc.
Després trobaríem els pobres desemparats que potser si que fan el mal amb ignorància, sense saber que l'estant fent, potser un mal molt gros, però o no ha estat la seva intenció, o no ho veuen com a dolent, heus aquí l'exemple dels nens (exemple absurd però suficient trobo, exposant que els nens petits fan coses malament per que no se'ls hi ha ensenyat a obrar bé) o bé aquells que des de petits han rebut mal a tothora així que serà l'única cosa que puguin rebre de grans.
I finalment aquest grup (reduït, o no) que podríem dir, tenen malícia, que planegen les coses a consciència per fer el mal més gran i per a més gent. Tot i que és esgarrifós que existeixi gent així, penso que realment n'hi ha al món, si no, no hi hauria totes les desgracies que hi han, hi han hagut i hi hauran... Totes les guerres, assassinats, assetjaments que s'han produït al llarg de la història han estat planejats i dubto que una cosa produïda des de la ignorància hagi sortit tant bé.
Així que en conclusió, trobo que l'elecció del mal i el bé l'escull cadascú, que per una banda va determinada per l'aprenentatge, la infància i l'entorn. Però la decisió és teva i no crec que els dolents siguin, alhora, ignorants.

Consciència planetaria

2009-03-01T17:01:00.001+01:00

Definicions 4

2009-03-01T16:29:00.001+01:00

Temperament: conjunt de passions i sentiments personals que resulten molt difícils de modificar.
Hàbit: actes que es produeixen repetint accions en una mateixa direcció
Virtut: hàbit que predisposa a obrar bé.
Consciencia moral: capacitat de captar els principis amb els quals distingim entre allò que és moralment bo i dolent.
Llibertat interna: decidir per un mateix sobre les qüestions que ens afecten.
Condicionament: no tenir llibertat absoluta ni total, però es conserva la llibertat suficient per ser responsables dels nostres actes.
Destí: és la llei que regeix l’univers segons els estoics (inspirats per Heràclides)
Determinisme econòmic: explica les diferents etapes històriques segons l’economia. Proposada per Marx.
Determinisme genètic: La dotació genètica resulta ser la causa de cadascuna de les nostres accions.
Ús regulatiu: una de les formes del determinisme científic necessari per acceptar alguna de les seves propostes on s’investiguen tots els fenòmens com si provinguessin d’una causa.
Autonomia moral: nivell d’autonomia quan una persona pot escollir el que vol fer, i les seves accions
Heteronomia moral: persones que segueixen la norma d’un altre i no la seva, per por de sortir-ne malparats (egoisme)
Nivell preconvencional: persona que té per correcte allò que no el perjudicarà(immaduresa moral/ heteronomia)
Nivell postconvencional: persones que distingeixen entre les normes de la societat i els principis morals universals.
Responsabilitat moral: fenomen subjectiu de la consciència moral.
Consciència planetària: conèixer i responsabilitzar-se dels problemes del nostre món causats per nosaltres mateixos. Respectar el món per les generacions futures.
Principi de responsabilitat (Jonas): denunciar la falsa idea de “progrés” sobre la qual estem construint la nostra civilització, ja que realment estem destruint el món que ens envolta.

Cançó de llibertat.

2009-03-01T13:52:00.002+01:00

Justicia, tierra y libertad
justicia, tierra y libertad
Oye tu mi canto
oyelo, oyelo
oye tu mi llanto
oyelo, oyelo
Hermanos y hermanas de otras razas
de otro color y un mismo corazon
rezas y rezas y nada enderezas
por eso hagamos la revolucion, de amor
oye
Estamos exigiendo todo el respeto
respeto al indio y a su dignidad
ya lo dijo villa, dijo zapata
Justicia, tierra y libertad
justicia, tierra y libertad
Oye tu mi canto
oyelo, oyelo
oye tu mi llanto
oyelo, oyelo
oye tu mi canto
oyelo, oyelo
oye tu mi llanto
oyelo, oyelo
Como tendriamos libertad?
como tendriamos dignidad?
como desearia yo
como desearia el amor
Cuando tendremos la democracia?
cuando tumbemos la burocracia
cuanto desearia yo
menos demencia y mas amor
Amor, dolor, amor
oye tu mi canto
Justicia, tierra y libertad
justicia, tierra y libertad
justicia, tierra y libertad

Creus en el destí?

2009-03-01T13:50:00.001+01:00

A mi m’agradaria creure que el destí existeix, que el resultat dels nostres actes, sobretot els negatius, no en som els principals responsables, sinó que hi ha hagut una força major que ens ha conduit a fer-los. Veig el destí d’una forma més aviat romàntica, no com allò fatal que ens ha de conduir al final, sinó com un camí preestablert que s’encreua amb altres camins i ens porta a conèixer llurs caminants. Tot i així trobo que el futur estarà escrit pels actes que farem en el present, però que aquests actes estaran condicionats pel destí. Ho veig com el peix que es mossega la cua la vida és un cercle i les coses no passen perquè si, la casualitat és abstracte. Amb abstracte em refereixo a que precisament aquells que parlen sobre la casualitat o l’atzar i neguen l’existència del destí, rere les seves paraules estan al•ludint a aquest. Moltes persones, però, veuen el destí com una forma de carregar les culpes de totes les seves desgràcies a aquesta força superior, per sentir-se així menys culpables. Jo sí que crec en el destí, però no com un miratge superior que està escrivint contínuament que em passarà d’aquí a cinc minuts, sinó com una força interior que determina el meu conscient i em condueix cap als actes que faré d’aquí en endavant.

Arguments a favor i en contra de la llibertat

2009-03-01T13:46:00.001+01:00

A favor:
• Podem prendre les nostres pròpies decisions.
• Podem triar entre allò que volem fer i el que no.
• Ser lliure implica una capacitat de pensar per un mateix (llibertat interior)
• És un dret que tothom vol i que tothom hauria de tenir
• Si tothom és lliure, tots som iguals
En contra:
• La llibertat d’un pot posar límits a les llibertats dels altres.
• Hi ha diverses formes de veure la llibertat que no són tan bones.
• La llibertat d’alguns pot ser el dret de treure la vida a d’altres persones.
• Tot i que hi hagi llibertat estem determinats per certs valors universals que ens influeixen.

Què és el bé?

2009-03-01T13:36:00.001+01:00

• Podríem dir que la moral i l’ètica són els dos factors principals basats en la recerca del bé, que seria la sentència bona i permesa d’una acció o decisió. Així doncs el bé es una forma de pensar i actuar que ens crea satisfacció a nosaltres i a d’altres a qui estigui destinada o s’inclogui, sense fer mal als que es troben fora d’aquest cercle. Tot i així aquesta recerca no en té res de fàcil, contràriament trobar el bé i actuar amb tal es i serà una de les tasques més àrdues de les nostres vides. Això passa per que el bé varia segons les persones, el caràcter, la personalitat i fins i tot generalitzant, dins les cultures tenen formes diferents de veure els valors del bé. Una normativa important sobre allò que esta bé podríem posar per exemple els drets humans. Dins la Comunitat Europea els veiem i la “majoria” els seguim ja que això està bé, però a d’altres països hi ha formes diferents i molt variades de veure’ls. Un dels principals drets que es troben dins la normativa es el de la vida i hi ha moltes cultures que no el veuen com un dret i pot ser privat amb molta facilitat. Aquestes troben com a bé la capacitat d’esborrar la vida de les persones per alguna cosa que hagi fet malament. Des del punt de vista de la nostra cultura el fet de matar una persona, tot i que hagi comès alguna crim, ja suposa estar fent el mal. Així que podríem arribar a la conclusió que el bé serà totes aquelles accions que no perjudiquin als altres tot i que segurament es impossible arribar-ne a la seva totalitat.

Resum de Fal·làcies

2009-03-01T13:18:00.002+01:00

Preguntes complexes: S’utilitza per parar una trampa a l’interlocutor i que admeti que ha fet allò que se’l acusa
Argument ad ignorantiam: És diu que un enunciat és cert o falç ja que no se n’ha pogut demostrar el contrari.
Argument circular: Es fan dues declaracions que volen dir el mateix.
Argument Ad Hominem: S’ataquen a les persones i no a les idees.
Argument d’autoritat: s’intenta convéncer sobre un argument sense presentar proves sino simplement al•legant a una autoritat
Argument ad baculum: o del bastó. Presenten amenaces com si fossin raons bones per recolzar una opinió.
Argument ad populum: s’obte mitjanant la provocació d’entusiasme en les altres persones per aconseguir l’aprovació d’una determinada opinió.
Argument ex populo: Argument que consisteix a defensar un punt de vista al•legant que tothom hi estar d’acord.
Argument post hoc, ergo propter hoc: o de la causa falsa. S’al•lega que un succés passa a causa d’un altre.
Argument de generalització precipitada: Consisteix a passar d’una proposició particular a una d’universal.
Argument de pendent relliscós: Efecte domino. Una proposició causarà una altra, que al mateix temps en causarà una altra, i així successivament.

Exemples de fal·làcies

2009-03-01T12:54:00.000+01:00

Preguntes complexes:
Has deixat ja de fer la murga als teus companys de classe?
Argument ad ignorantiam:
Ets culpable, ja que no se’n pot demostrar el contrari
Argument circular:
Perquè és bonic? Perquè m’agrada
Perquè m’agrada? Perquè és bonic
Argument Ad Hominem:
Perquè em demanes que no fumis, si tu fumes dos paquets cada dia?
Argument d’autoritat:
El president diu que tots hem de cooperar en el seu projecte.
Argument ad baculum:
No parleu a classe o us faré fora de classe.
Argument ad populum:
Si prens aquest refresc et sentiras millor i més enèrgic
Argument ex populo:
Tothom diu que els fantasmes existeixen, per tant, és cert.
Argument post hoc, ergo propter hoc:
Com que després d’estudiar tinc mal de cap, l’estudi me’l provoca.
Argument de generalització precipitada:
Com que la gran majoria dels alumnes de primer de batxillerat tenen el cabell arrissat, tots els alumnes de primer de batxillerat tenen el cabell arrissat.
Argument de pendent relliscós:
Si no estudies, suspendràs els exàmens. Si suspens els exàmens, hauràs de repetir curs. Si repeteixes curs no et trauràs el batxillerat. I si no te’l treus no arribaràs a la universitat i no trobaràs un treball digne.

La fantasia

2009-03-01T12:44:00.002+01:00

• Quins elements constitueixen el nostre univers simbòlic?
Doncs els mites, la religió, la ciència, el llenguatge, l’ètica i l’art.
• Que passaria si no disposéssim de fantasia? Alguna vegada ha millorat la teva situació vital?
Doncs que trobaríem una visió de la realitat bruta, com la dels animals. Durant la meva infantesa, si no hagués estat per la fantasia no hauria tingut il•lusió de crear, jugar, inventar fantasies...
• Explica l’expressió de la realitat referida als animals. Com qualificaries la nostra.
Tenen aquesta percepció perquè projecten la realitat, no els importa allò que els envolta i el seu instint de viure es sense res mes. En canvi, nosaltres, ens compliquem infinitament, pensem, busquem solucions als nostres problemes, planegem, meditem...
• En quins àmbits de la nostra vida creus que intervé la fantasia?
Doncs en la religió (la fe), en els desitjos, en com volem veure’ns en el futur, quan llegim...

La cultura com a activitat simbòlica

2009-03-01T12:43:00.001+01:00

Rousseau diu que meditar comporta el deteriorament de la naturalesa humana.
Però ja no hi ha possibilitat de sortida. L’home no pot evitar les seves condicions de vida, viu en un univers simbòlic. El llenguatge, mite, son part d’aquest univers i formen l’experiència humana. El pensament crea un progrés. Llavors la realitat retrocedeix tant com avança el simbolisme. La realitat s’ha envoltat amb formes simbòliques així que no pot veure si no es a través d’aquestes.

Com podem conviure amb altres cultures?

2009-03-01T12:35:00.001+01:00

• Des del meu punt de vista trobo que la convivència amb altres cultures es pot portar a terme de mil maneres diferents. La principal característica i la mes important és la que accepta l’existència d’altres cultures i no creu en les desigualtats, no essent racista ja es un pas immens per a la convivència. Després les ganes de relacionar-se es poden dur a terme ja sigui prenent interès per l’altre cultura, tenint intenció de parlar altres llengües, menjar altres aliments d’altres països, recorrent llocs diferents, viatjant i sobretot coneixent. Una persona que realment vol conviure amb altres cultures es relaciona amb persones que en siguin, tenint-ne amics, estant obert a tothom sense posar condicions de on sigui, el seu color de pell o la seva llengua. Crec que totes les persones hauríem d’aprendre que la nostra cultura no és l’única que existeix i, que tot i que mai em de perdre els trets de la nostra, també hauríem de conèixer allò que ens envolta.

Textos de Samuel P. Huntington

2009-03-01T12:32:00.001+01:00

El primer text ens explica que la progressió dins les societats s’anirà acabant i que aquestes acabaran interactuant, competint i relacionant-se fins que finalment les unes s’acostumin a les altres. Això està passant gracies a que les cultures van ressorgint per la dinàmica de l’economia i la demografia.

El segon text ens explica que totes les cultures tenen uns trets característics i únics i d’altres que són universals per a totes. El que ens intenta fer veure es que per a que la convivència sigui més bona no s’han de promoure només aquells trets que tenen totes si no contràriament renunciar-hi i acceptar aquesta diversitat.

L'ésser és sociable per naturalesa?

2009-03-01T12:17:00.001+01:00

• Des del meu punt de vista trobo que hi podrien haver dos camins en aquesta afirmació segons el concepte que tinguem per sociabilitat. Si ens referim a aquesta com la capacitat de relacionar-se amb tots els éssers siguin de l’espècie que siguin, tinguin l’edat que tinguin o vinguin d’on vinguin, trobo que no. Crec que no pot existir cap mena de relació entre un home i una formiga ja que entre ells existeixen tantes diferències que seria impossible. Podria ser que a l’home li agradessin les formigues però aquesta no li correspondria el sentiment ni tampoc podria establir una conversació amb ell, basant-nos en que la comunicació és la base de les relacions. Però si prenem sociabilitat com la capacitat de relacionar-se amb altres éssers del mateix medi o espècie, trobo que si. Les persones som capaces d’establir contactes amb altres persones tot i que no tinguin la nostra mateixa edat o vinguin d’altres llocs, però tot i així no es pot generalitzar ja que, hi ha moltes persones que, per desgracia, no comprenen que entre nosaltres existeixen igualtats en quant a nivell d’espècie com per exemple passa amb el racisme que és la incapacitat de comprendre i relacionar-se amb persones d’altres races, o el feminisme o masclisme en quant al sexe. D’aquesta manera, arribo a la conclusió que l’ésser té una sociabilitat selectiva, així que pot relacionar-se amb altres éssers però nomes amb aquells que vulgui o ha estat acostumat des de petit a relacionar-se.

L'individualisme possessiu. pg 120 doc 1

2009-03-01T12:15:00.001+01:00

1.-
Aquest text ens diu que les persones son propietàries de la seva pròpia persona i que no deu res a la societat i sobre els factors que condicionen aquest punt de vista.
2.-
Factors de l’ individualisme possessiu.
3.-
• Aquest fragment del text de Macpherson, La teoría de la política del individualismo posesivo, ens explica com ha de ser aquest concepte lliberal i, per tant, les seves característiques principals. Per començar diu que l’ésser humà és completament independent de la resta d’éssers que l’envolten. Això, vol dir que l’home pot ser lliure de relacionar-se amb qui vulgui per interès propi. També ens diu que l’individu és responsable i propietari de la seva persona i capacitats de manera que no s’ha de sentir obligat o lligat envers la societat, així no es pot deixar de banda a si mateix però si que pot deixar de banda treballar. Finalment, d’una manera molt freda ens diu que les relacions entre les persones no es basen si mes no, en res més que el servei compravenda.
4.-
Aquest text de caràcter individualista possessiu, el podria comparar amb el liberalisme ja que tal i com aquest text en parla sobre la individualitat i la propietat d’un mateix, el liberalisme afirma la llibertat de les persones i la supremacia de l’acció individual per sobre de la col•lectiva. O sinó un altre concepte amb el qual podria comparar-lo seria amb l’objectivisme que sosté que existeix una realitat independent de la ment de l’home i que aquests es troben en contacte amb la realitat gràcies als sentits.

Més definicions

2009-01-15T17:35:00.001+01:00

•Individu: qualsevol ésser complet que pertany a una espècie.
• Individualisme possessiu: cada ésser humà és l’únic propietari de la seva persona i capacitats.
• Sociabilitat natural: base d’ Aristòtil que diu que l’ésser humà necessita la societat i la cultura que aquesta li aporta per realitzar-se.
• Contractualisme: defensa que l’ésser humà no es sociable per naturalesa i que la societat es una construcció artificial, que fa possible una convivència precària però inevitable.
• Pacte Social (Rousseau): que la convivència en una societat és possible si està estructurada com una comunitat igualitària.
• Voluntat general: Que està dirigit cap al bé comú i basada en l’acord de tothom.
• Antropologia social: estudia la manera de viure de diferents grups humans i l’evolució que ha experimentat.
• Socialització primària: té l’objectiu d’introduir el subjecte en la societat i es desenvolupa en el si de la família durant la primera etapa de la infantesa.
• Cultura: complex de coneixements, creences, art, moral, dret, costums i altres aptituds i hàbits que l’home adquireix com a membre de la societat.
• Subcultura: cadascuna de les divisions de la cultura ja que tenen diferències, d’edat, nivell socioeconòmic, origen...
• Contracultura: moviment de rebel•lió contra la cultura hegemònica que presenta un projecte de cultura urbana i rural.
• Civilització (Huntington): agrupació cultural de més abast, nivell d’identitat cultural més ampli que pot distingir un ésser humà d’un altre.
• Etnocentrisme: analitza les cultures des del punt de vista de la pròpia cultura, i és la mesura per valorar les altres.
• Xenofòbia: una de les formes de manifestació de l’etnocentrisme que destaca l’odi envers els estrangers.
• Racisme: creença en l’existència de races inferiors i races superiors insostenible científicament.
• Aporofòbia: forma manifesta de l’etnocentrisme que destaca el rebuig i menyspreu envers el pobre.
• Relativisme cultural: proposa l’anàlisi de les diverses cultures des dels seus propis valors i recomana la tolerància cap a les diferents expressions culturals.
• Interculturalisme: consisteix en la trobada entre les diferents cultures en condicions d’igualtat.

Definicions 2n Trimestre

2008-12-14T15:08:00.001+01:00

· Raó teòrica: s’orienta cap a la contemplació del món, el coneixement de la realitat i el intent de desxifrar-la i comprendre-la.

· Raó pràctica: ús de la raó que mira d’orientar l’acció.

· Metafísica: Saber dels fonaments de l’esdevenir, del conèixer del actuar, un reflex i interpretació. Constant experiència amb pretensions de validesa universal.

· Ultimitat: una de les característiques bàsiques de la metafísica, el seu intent d’arribar a les qüestions ultimes a aquelles respostes les quals no es permet preguntar més.

· Subjecte: no gosa confirma que n’està convençut, es una part del coneixement en que el subjecte considera quelcom veritat però no en te seguretat (Kant).

· Interès emancipador: allibera els éssers humans de la dominació i la repressió que condueix les ciències socials crítiques com la psicologia cognitiva o la critica de les ideologies.

· Dogmatisme: posició filosòfica que afirma la possibilitat de l’ésser humà d’accedir de forma total i segura al coneixement ple de la realitat que ens envolta. Planteja així una visió molt optimista sobre les capacitats humanes del coneixement científic.

· Escepticisme moderat: concepció teòrica del coneixement que sosté en principi de la ment humana no és capaç de justificar afirmacions vertaderes.

· Criticisme: posició filosòfica presentada per Kant amb l’objectiu d’acabar amb la polèmica entre el dogma i l’escepticisme sobre la capacitat humana d’arribar el coneixement ple que hem de poder revisar els límits.

· Perspectivisme: que si que es pot arribar al coneixement de la realitat però conjugant diferents perspectives ja que cadascun de nosaltres i cada generació històrica té la seva pròpia visió de la realitat.

· Realisme: Podem conèixer la veritat tal com és.

· Idealisme: La realitat no existeix independentment del subjecte.

· Prejudici: Judici previ que adquirim per educació, cultura, etc.

· Noesi: acte de pensar.

· Ignorància: estat mental que s’admet el desconeixement sobre un assumpte determinat.

· Autoritat: afirmació que s’accepta com a certesa.

· Evidència sensible: criteri que considera que és cert allò que ve donat a través dels sentits.

· Evidència racional: considera cert els principis racionals bàsics.

· Adequació: concordança entre el quelcom i el que és veritat.

· Consens: assentiment comú i acordat entre interlocutors en condicions ideals de diàleg /d’igualtat.

· Contingència: realitat momentània, que no és per sempre.

· Realitat virtual: conjunt de percepcions a les quals s’arriba per suport tècnic.

El virtual és real?

2008-11-18T20:49:00.003+01:00

• Des del meu punt de vista trobo que tot allò que és virtual no és real, si no que ho és aparentment. La virtualitat no podem palpar-la, podem veure-la i fins i tot utilitzar-la però tu no pots tocar una pàgina web o una fotografia digital. D’aquesta manera la realitat se’ns hauria de presentar d’una manera que poguéssim tenir consciència de la seva existència, és a dir, que a més de poder veure-la, també poguéssim tocar-la i comprovar així que existeix. Tot i que la virtualitat ens doni l’oportunitat d’emmagatzemar milions de documents en un sol espai molt comprimit que mai s’acaba, tota aquesta informació pot desaparèixer. Tu, en el teu ordinador pots tenir moltes fotografies, documents de l’escolta i demés coses, però si per exemple t’entra un virus a l’ordinador, tot pot desaparèixer i no tornarà a ser. La seva existència pot ser efímera. La meva conclusió és que precisament virtual és un concepte que podem identificar com l’oposició de realitat o si més no definir-la com una realitat abstracta, una realitat a mitges.